Fa unes setmanes vaig recitar aquest poema de Miquel Martí i Pol.
La meva elecció va ser pensant amb el meu tiet que desgraciadament fa un any que ens va deixa, per culpa d’un càncer.
"Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu, de com
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar marfonent-te, de les teves
coses, parlem i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties;
de tu parlem, però no pas amb pena.
I a poc a poc esdevindràs tan nostre
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te; a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo."
Senzillament parlem de tu, de com
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar marfonent-te, de les teves
coses, parlem i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties;
de tu parlem, però no pas amb pena.
I a poc a poc esdevindràs tan nostre
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te; a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo."
Miquel Martí i Pol
VALORACIÓ PERSONAL.
Personalment que l'activitat de recitar un poema ha estat molt gratificat ja que, quan vaig acabr de recitar el meu em vaig sentir molt satisfeta. I també , perquè el vaig dedicar a una persona que estimava que ja no hi és.
Fent referència als meus companys, crec que en general hi van fer tots molt bé, i l'elecció dels tots els poemes ha estat molt encertada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada